A l’aire hi havia una boirina de fum on es barrejava la flaire de la noble llenya d’avet i les olors mengívoles dels rostits, el perfum de la gespa trepitjada i la subtil sinaromia de les herbes muntanyenques. El rei Pere estava de bon humor. Aquella remor de rusc d’abelles, de les quals ell n’era el centre, el cap, l’esperit, li omplia el cor de joia guerrera. L’excitava la barreja dels colors i l’olor de carn torrada, de tropa, de bestiar. A més, la pastorel·la que li havia proporcionat la nit passada el seu majordom era tan joveneta i tendra… Com cada vegada, el seu fidel servent havia anotat curosament el nom i el lloc on la súbdita havia tingut l’honor de ser visitada pel seu rei. A més del present habitual d’un vestit o una dobla d’argent, rebria una cèdula que li permetria demanar al batlle reial una honrosa compensació si per cas la dona tenia la sort d’engendrar-li un fill al monarca: un mul si era mascle, perquè es pogués guanyar la vida fent de traginer; si era filla, una guarda de vint cabres o deu ovelles, segons si era una contrada plana o de muntanya, perquè tingués un bon dot quan fos gran. A més, els fills així engendrats tindrien el privilegi de portar l’honrós llinatge de Bestard, en testimoni del seu il·lustre origen.
Pàgina 156
Col·lecció Lo Marraco – 106
Pagès editors
Lleida, 2002
tots@bestard.cat